Salta el contingut

Resposta a l'article: La Mussara emprèn el vol?

Autor: Anna Cunillera. Publicat a: Nova Conca, abril 2011. Temps de lectura: 5 minuts. Premis: Premi d'Articles d'Opinió Ramon Roca Sans del setmanari El Vallenc.

Mussara Sunset from Mussara. Autor: Aitor Escauriaza. Llicència: CC BY 2.0

El passat divendres 1 d'abril vaig veure un article d'opinió escrit per Joana Mestre que vaig llegir amb sorpresa i curiositat. El present escrit vol ser una mena de reflexió sobre el tema anunciat en aquell article, titulat “La Mussara emprèn el vol?”1

I això, per què? Doncs perquè el projecte final de carrera d'Arquitectura que vaig desenvolupar va ser un petit equipament cultural ubicat en aquest antic poble abandonat. Abandonat? No del tot.

La Mussara crida la gent a visitar-lo. Josep Pla, en la seva “Guia de Catalunya” ja en parla, dels cingles de la Mussara, on ens explica que “la sístole i la diàstole de la vida a les terres tarragonines és, al meu entendre accionada bàsicament per un desig d'ascensió dels de les terres baixes cap a les muntanyes, i per un desig de sentit oposat de la gent de dalt per planejar cap al camp”2, en definitiva són el teló de fons del Camp de Tarragona.

La Mussara és un lloc atractiu, el paisatge rocós, amb el mar de fons, idíl·lic, on també hi té molta importància el lligam sentimental, amb activitats culturals com la Nit de Música i Poesia, o l'Aplec de Sardanes, entre altres.

En definitiva, és un lloc que forma part de la memòria col·lectiva. Josep Iglésies, en el seu “Ciutats del món” dedica un capítol sencer a la Mussara, on es pregunta “¿quin deler menà els primers homes que bastiren la Mussara dalt de l'aspre morrot alterós, ventós i fred, de cara a la plana tèbia i a la mar enlluernadora? ¿Fou el mateix que a nosaltres ens reté, ací, peu drets, arran de l'abís, guanyats per tanta bellesa?”3.

I no podem oblidar la boira. L'orografia provoca, sobretot a l'estiu i al bon temps, boires diàries, fruit del contacte de la massa d'aire humida provinent del mar amb el sòl més fred situat a 990 m d'altitud. La boira és aïllament, confusió, ens provoca una pèrdua de visió i nitidesa. Però alhora la boira també és suggerent, ens provoca la imaginació i genera una mena de sentit de solidaritat. La boira, des de fora, amaga la Mussara però alhora, si ens hi trobem embolcallats, ens la descobreix com un entorn que ha inspirat a molta gent. Les boires, fenomen natural, efímer; les de la Mussara no són duradores, però li donen un caràcter especial.

Des de l'Ajuntament de Vilaplana i des de la Diputació de Tarragona s'han estat i s'estan duent a terme algunes intervencions a la Mussara. I de forma semblant, es va plantejar l'equipament que vaig desenvolupar en el projecte final de carrera. Reconec que la meva proposta tenia una voluntat una mica idealista, però sí que crec que en un lloc que està en perill de mort, una bona intervenció arquitectònica i paisatgística pot ajudar a revitalitzar-lo i a evitar que no acabi desapareixent del tot. Aquesta va ser la hipòtesi o punt de partida del projecte, entès com un petit treball d'investigació.

En primer lloc, en un entorn tan especial, cap intervenció es troba exempta de riscos. Podem parlar del perill de la destrucció del paisatge. Com hauria de ser un edifici ubicat en un entorn tan especial? Cal partir de la definició que fa el catàleg del paisatge del Camp de Tarragona de la Mussara i els seus cingles com “un espai d'interès paisatgístic i punt panoràmic”4 i considerar el possible rebuig al projecte per part de la gent que habitualment visiten l'antic poble. A mi em sembla que la clau és que qualsevol proposta d'intervenció es relacioni amb la història i la memòria del lloc. Per mi les millors intervencions no són les que recreen de forma nostàlgica un moment concret del passat, sinó que són les que no pretenen imitar, però tampoc oblidar la història. Tindria sentit voler recuperar les cases com eren abans? La gent va abandonar el poble per diferents raons, però el significat final de l'abandó sembla ser la incapacitat del lloc d'oferir una vida digna als seus habitants. Què ens hi trobem ara a la Mussara? Marges, antics terrenys de cultiu, roca. Aquests, per mi, són els veritables elements de referència per a qualsevol intervenció que s'hi pretengui realitzar, amb màxim respecte per les preexistències tal com són ara. Crec que una part de l'atractiu de la Mussara és precisament el caràcter romàntic de l'entorn, una mica salvatge, i si tot estés absolutament ordenat i polit ja no tindria aquest caràcter màgic i fins i tot secret. Doncs, per mi, una intervenció que no pretengui esborrar el caràcter del lloc, que posi un accent sense voler destacar en excés sobre l'entorn, alhora que ofereixi uns espais per a ser utilitzats seria la que podria ser més acceptada per part de la població.

En segon lloc, també hi ha el risc de realitzar una intervenció que tingui poc valor funcional. Quina mena d'ús se li pot donar a un equipament situat en un poble abandonat? Abandonat, ja hem dit que no ho era del tot, és un lloc molt freqüentat, i a més, proper a l'antic poble hi ha un refugi permanentment habitat. El que sí és cert és que les activitats que es duen a terme en un lloc com aquest són de caràcter temporal i molt divers, és un lloc de pas, de fluxes. A la Mussara estem lluny de la ciutat, del formigó, de la densitat, del soroll i de les presses; hi anem, sobretot, a passejar, a descobrir l'entorn, sense rutes definides, a la deriva. El passeig, el recorregut, ens ajuda a descobrir el lloc, és com un museu a l'aire lliure. Un museu, no com un lloc on s'acumulen objectes per a ser contemplats, sense cap altra aspiració, sinó com un espai cultural que doni serveis als visitants ocasionals i que proposi uns espais polivalents per acollir i potenciar les incipients activitats que actualment ja s'hi duen a terme, i que poden ser complementades amb altres activitats d'interpretació històrica i de natura, esdevenint una plataforma d'atracció de recursos i dinamitzadora de l'entorn. Una infraestructura comunitària i polivalent per als veïns i visitants, dins el futur parc natural, d'utilitat pública i interès social.

En definitiva, un projecte que no entri en conflicte amb l'entorn on es situa, al contrari, que s'hi relacioni de forma simbiòtica, complementant-se mútuament. Últimament, hem pogut veure com, en alguns casos, l'excés de construcció dels últims anys ens ha destrossat el paisatge, la nostra història. Si perdem la memòria, estem perduts. L'evolució, amb tot el coneixement, les noves eines i materials més sofisticats poden anar de la mà de tota la tradició que ens envolta i que ens ha fet arribar on som ara. Tot depèn de nosaltres.


  1. MESTRE, Joana. La Mussara emprèn el vol?, carta d'opinió apareguda al setmanari Nova Conca el divendres 1 d'abril de 2011 

  2. PLA, Josep. Guia de Catalunya. Barcelona, 1971 

  3. IGLÉSIES, Josep. Les ciutats del món. Barcelona, 1948